UNA AJUDA SOSTENIBLE

Aquestes són les reflexions de l’Ignasi Arumí després de la seva estada a Jali.


Després de 3 mesos vivint a Jali, aquest petit poble perdut en aquest petit país de l'Àfrica Occidental, m'ha ensenyat que allò que ens hem animat a fer és molt gran. I com qualsevol gran acció requereix de molta responsabilitat, i de molts detalls que no es poden obviar.

És cert que el poble és encantador, la gent és molt acollidora, el lloc és màgic, i sempre m'he sentit com a casa, mai cap problema, mai cap dificultat extra. És una veritat com un temple que les dones no paren de treballar en tot el dia i en bona part de la nit, fent un treball sempre molt físic; és veritat que la majoria de nens van faltats d'una educació en condicions que els pugui oferir un futur amb garanties. És preocupant veure que la seva autosuficiència està molt condicionada per el clima i l'estat de la família, i que per tant no està ni molt menys garantida per a tota la gent del poble ni per totes les èpoques de l'any. És dur veure que encara hi ha un elevat nombre de mortalitat infantil, més que tot perquè les mares no deixen de picar l'arròs, ni d'anar al camp quan estan embarassades, i és un gran problema el fet que hi ha un elevadíssim percentatge d'emigració cap a les ciutats, i després, si troben qualsevol forma, cap el somni utòpic europeu o americà. Els joves del poble volen marxar, la vida allà es massa dura, i reben molt poques recompenses materials. Per tant, és cert que donar un cop de mà a la zona rural és una gran idea, i pot aportar molts beneficis.

Ara bé, també és veritat, allò que m'ha ensenyat aquesta segona estada a Jali, és que he vist tants projectes que han fet més mal que bé als pobles, que no ens podem precipitar. La irrupció del primer món en aquest continent en forma de béns materials que nosaltres creiem imprescindibles per sobreviure, però que vistos en perspectiva no ho són tant, ha fet molt mal. I de fet, ha aconseguit que molts d'aquests pobles tinguessin abans un mòbil a cada casa que un hort comunitari. Els hi hem fet creure que existeix un món de colors a on es pot comprar tot allò que desitgis, i sabeu quin és el problema? Que moltes ONGs alimenten aquest mite. Com? A base d'enviar medicaments que acaben revenent-se a les farmàcies, a base de repartir joguines i caramels a nens que encara no ho necessiten, i de construir centres de nutrició, escoles, cuines i pous que acaben en l'oblit i havent estat mal utilitzats, perquè no hi estan acostumats. Siguem coherents, Abarakas. Sobretot sentit comú. Què necessiten, i com ho necessiten. No donem per donar. L'ajuda els ha de fer evolucionar com a persones i no com a sers materials, els ha de facilitar la seva vida però perquè ells puguin trobar alternatives. No podem arribar al poble i substituir-los, fer la seva feina, perquè després el que aconseguirem és que a la llarga ells enlloc de treballar, demanin, cosa que és molt més fàcil si hi ha un blanc a darrere que reparteix. Perquè treballar, veritat? Però sí que els hi podem donar un cop mà, compartint de forma conscient allò que tenim, però sempre perquè ells facin el primer pas, perquè ells s'ho hagin de guanyar, i demostrin així que realment volen millorar la seva comunitat. No podem caminar per ells, però si que els podem donar una petita empenta perquè segueixin endavant.

I de fet, ara que ja els hem enganyat a base de móns de colors i fantasies, en televisions i DVDs, crec que ara tenim l'obligació moral de treballar per donar-los feina.

I la paciència, la sàvia paciència, això és el que més m'ha ensenyat l'Àfrica. Quan les coses es volen fer de pressa, quan hi ha algú que té expectatives o que espera una foto, és quan hi ha més possibilitats d'equivocar-se. A poc a poc, si us plau, Abarakas, a poc a poc, i deixant que siguin ells, amb el seu ritme africà, els que hagin d'anar avançant. Ja anem prou ràpid al primer món, no vulguem accelerar també l'Àfrica negre. I anant a poc a poc es permetrà anar amb els ulls ben oberts, no volem que ningú ens enganyi, no volem regalar els diners dels nostres socis, i us puc dir jo, que aquí hi ha especialistes en prendre els diners dels blancs si no es fan les coses ben fetes.

Jo sóc el primer que vull tirar endavant aquest projecte, però el què passa és que hem de fer-ho molt ben fet, per aconseguir que tot sigui sostenible.

Fins ben aviat

nani

0 comentaris: